Aquesta seria la frase que resumiria l’exposició Capa, aquí, que es fa al Palau Firal i de Congressos de Tarragona i que hi seguirà fins al dia 28 d’aquest mes. Tenint en compte la figura del fotògraf Robert Capa, que el dia de la inauguració feia setanta anys que les tropes invasores entraven a la ciutat de Tarragona i que ens l’havien venut com una exposició de fotografies sobre la realitat tarragonina els últims dies de la Guerra Civil espanyola, doncs... bé, podríem dir que tot plegat s’hagués complit si no fos per la poca atenció que es presta a cadascuna de les
fotografies que s’hi mostren. Els textos explicatius inicials ens expliquen el context i la vida de Capa, però hom queda desconcertat quan no veu cap explicació rellevant més enllà d’un peu de foto estúpid i banal quan hi dirigeix la mirada. Cal anar fins al fons de l’exposició -val a dir que el recinte cedit no és gaire gran- per veure una gravació on, mentre les mostren, van explicant-les. Això és quelcom comú a molts actes d’aquest caire, davant el qual jo em pregunto: per què no el penjaran a la xarxa i ens estalviem el tràmit d’asseure’ns en uns seients incòmodes?Pel que fa als elements exposats, les fotografies són, la gran majoria, de gent esperant un vehicle o caminant per la carretera, quelcom comprensible si tenim en compte la data en què va fer les instantànies. A més, podem trobar-hi altres elements com uniformes bèl·lics, cascos, paquets de tabac, bitllets, gorres, farmacioles, garrafes de vi i d’oli, una càmera Laica i finalment el carro prototípic dels refugiats que presideix la mostra. També és interessant el fet que, en algunes fotografies, es compari l’ abans i l’ara: fa que veiem com ha canviat -o no- l’espectre urbanístic tarragoní. El que ens prometia la publicitat, però, torna a desenganyar-nos, ja que la majoria de les fotografies no són tant de la ciutat sinó dels voltants, és a dir, altres pobles, diversos camins i carreteres o masies -fins i tot al principi podem veure’n de ciutats tan llunyanes com Barcelona o Terol, tot i que més reduïdes, dedueixo que per omplir-. Tot plegat, però, esdevé millor amb quelcom que havia qualificat d’estorb anteriorment: el vídeo. El cert és que si les fotografies ja per si soles evoquen sentiments i emocions de solidaritat, de ràbia, de pena o de llàstima, el fil musical del vídeo ens fa una empenta i encara ens sentim més commoguts.
Josep M. Llauradó Serra
