Ver, oír y criticar

United States of Tara és una telesèrie nord-americana estrenada fa poc a l'Estat espanyol de la mà del Canal Fox. Tracta d'una dona de mitjana edat amb un greu problema: desdoblament de personalitat, tècnicament anomenat transtorn d'identitat. Canvia radicalment la seva manera de ser quan li passa alguna cosa que la trastoca (generalment, situacions quotidianes que no pot afrontar per sí mateixa). Pel que es pot observar a la primera temporada, té tres personalitats (a part de la seva pròpia): Buck (l'home, visió masculina), Alice (dona tradicional, submisa però ferma i amb uns objectius molt clars -formar una família com Déu mana-) i T (xiqueta adolescent i inconscient amb les hormones en alça). Les tres representen allò que no pot arribar a ser Tara en situacions normals: no pot enfrontar-se als problemes seriosos, no pot donar estabilitat a la seva família (sobretot a causa d'aquesta malaltia) i tampoc pot ser extrovertida ni fer les coses sense pensar-s'ho dos cops. A més, no pot controlar-les i mai no recorda què han fet mentre ella estava adormida dins seu i deixava lloc a les altres.

Sens dubte, és molt lloable que s'hagi aconseguit dur aquest problema a la petita pantalla. Sí que és veritat que l'han explotat com a cosa curiosa, que crea entreteniment i que fa riure una estona, però de la mitja hora que dura cada episodi no hi ha cap instant que hom pugui afirmar que allò que veu és banal. No treu importància al sofriment de la protagonista i de tot el seu entorn. A més, és destacable com la protagonista assumeix aquest rol i totes les seves emocions, pensaments i accions són transmeses a l'espectador des d'un punt de vista personal (per tant, femení). Fa entendre que, en una malaltia d'aquestes característiques, qui sofreix més és qui la pateix al seu propi cos, però que també ho fa en veure com ella mateixa provoca malestar a la gent del seu entorn. I dins d'aquest entorn hi ha un altre tret força encomiable: el fill gai totalment acceptat. Amb catorze anys, un xiquet responsable i amb una vida d'allò més formal viu la seva sexualitat plenament conscient i la seva família l'ajuda en tot el que pot. La teoria queer, que diu que els homosexuals són uns "personatges més" de les peces, es compleix perfectament, ja que l'homosexualitat del fill queda totalment inadvertida, més enllà d'algun afer amorós, com pot tindre'l qualsevol xiquet heterosexual de la seva edat.

Tanmateix, el que més atrau de la sèrie és qui la fa: actors i director. Estem acostumats a veure el nom d'Steven Spielberg a la gran pantalla, i si a sobre li afegim un càsting molt adequat, amb actors consolidadíssims com són Toni Collette (qui no la recorda de la mitiquíssima La boda de la Muriel, de fa quinze anys?) i John Corbett (més conegut com a Aidan a Sexe a Nova York), encara ens atrau més començar a mirar-la.


Altres aspectes a destacar són la banda sonora (molt ben pensada) i els personatges secundaris, no pels actors sinó per com són les persones del seu voltant (tenen diversos comportaments, diverses maneres d'enfrontar-se al món que no són jutjades, però que alhora són diferents les unes de les altres). A més, veiem com el fet de tindre diverses personalitats en principi causa confusió entre els que no coneixen la patologia: creuen que és impossible que no recordi res, que ho fa tot ella per cridar l'atenció, etc. Fins i tot, una dona que coneix per la feina li diu que "tots tenim moltes personalitats". Llavors... on és el problema que a sobre en tinguis excusa? Sí, d'acord, no és agradable haver de tindre cura per aquella persona, però... al cap i a la fi, tots tenim aquesta característica. Depenent de la situació a la que ens enfrontem, canviem una mica la manera de ser. Per aquest fet, caldria pensar una mica més profundament en la feina dels grans professionals de Hollywood: què volien? Fer lloc a la petita pantalla a les malalties de tipus psíquic prou desconegudes per gran part de la societat? O bé deixar en evidència que moltes d'aquestes no deixen de ser comportaments humans totalment legítims, però que se surten una mica de la norma? Caldria pensar-hi.

Per acabar, i com que la perfecció no existeix, hi trobo una manca d'originalitat en referència a la localització i a la caracterització (global). Quina norma diu que totes les sèries americanes han de situar-se en un barri residencial dels afores d'una gran ciutat? Cases grans, jardins... és aquesta la vida típica americana? És més... és aquesta la vida típica dels malalts del transtorn d'identitat? No. La família protagonista no té problemes econòmics, gaudeix d'una assegurança mèdica envejable sense haver de treballar gaire, i sembla que tota la comunitat ha acceptat com és i pot passejar tranquil·la sense conflictes veïnals. Sembla com si no ens volguessin mostrar res més que els efectes més superficials de la malaltia. Per tant, li manca "anar més enllà", tractar tots els temes que es desemboquen de quelcom així.