Ver, oír y criticar

Títol original: Nedar
Nacionalitat: Espanya
Any producció: 2008
Gènere: Documental
Director: Carla Subirana
Guió: Carla Subirana, Núria Villazán
Direcció de fotografia: Bernat Bosch, Carles Gusi
Intèrprets: Eloit Benet, María Victoria Ric
Muntatge: Manel Barriere
Música: Ricardo Santander
Producció: Benecé Produccions, Barton Films







Carla Subirana (guionista, realitzadora i directora de fotografia) debuta com a directora amb el llargmetratge Nedar, un documental on ens explica com la guerra civil va afectar a la seva família i les conseqüències que això provocà en la nissaga. Així, Nedar es va estrenar el dia 7 de novembre del 2008 a les sales espanyoles i des d’aleshores ha participat en multitud de festivals cinematogràfics: Premis Gaudí 2009, Spanish Film Festival de Sydney (Australia), XXVII Festival Cinematogràfic Internacional d’Uruguai, Festival Internacional de Programes Audiovisuals de Biarritz (França), Film Festival Manchester (Gran Bretanya)...

Nedar és un documental reflexiu del què Carla Subirana és la protagonista. La directora posa a prova la impressió de la realitat, provocant que l’espectador experimenti una interacció amb la pantalla. S’estableixen jerarquies i complementarietats entre els temes tractats, sorgeixen xocs i oposicions, i l’espectador interpreta. A més, un element característic de reflexió és el fet que el tema central al voltant del qual gira el film, és proposat per la mateixa realitzadora. Així doncs, observem com és la realitzadora qui pregunta, dubta, interromp la narració i reflexiona. Subirana planteja a l’espectador la manera com veu el món i com parla del mateix.

La directora situant-se com a protagonista, suporta el pes del documental a partir de la seva investigació. Tanmateix, paral•lelament a les imatges reals, Carla Subirana ens mostra reconstruccions ficcionals referents a la part històrica antiga (guerra civil), per tal de facilitar la interpretació de l’espectador.

La història s’inicia quan la protagonista decideix investigar sobre la mort del seu avi, Juan Arroniz, afusellat al 1940. La única persona que li pot facilitar informació és la seva àvia Leonor, però pateix una malaltia degenerativa que es caracteritza per la pèrdua de memòria. Llavors, es veurà obligada a buscar documentació en arxius, a parlar amb testimonis, historiadors i, sobretot, a endinsar-se en la seva narració personal. L’objectiu: reconstruir una vida sobre la qual només disposa d’un nom com a única pista.

Igualment, fent referència a les dades exposades anteriorment, podríem concloure que el film també mostra característiques performatives, ja que el centre del documental passa a estar ocupat per la documentalista. Així, Carla Subirana ens demostra que la subjectivitat no té perquè suposa una pèrdua d’interès del món històric.

Cal remarcar que a mesura que es va desenvolupant la història de Juan Arroniz, també evolucionen dues narracions paral•leles i vinculades entre sí. Aquestes històries estan relacionades amb l’àvia i la mare de la Carla, a les dues se’ls hi diagnostica alzheimer. Per tant, dins del film podríem parlar de dues o tres pel•lícules més.



L’element principal que enllaça les diverses narracions és la figura de la pròpia directora i la seva veu en off. Tot i que el text de la veu en off, en certs moments resulta poc ambiciós, ja que podria haver aconseguit un major impacte emocional, tenint en compte les temàtiques tractades al documental.

Sorprèn la naturalitat dels entrevistats que surten en pantalla, sobretot silencis i gesticulacions puntals que manifesten. Així mateix, em sembla brillant el tracte que fa Subirana de l’aigua: la protagonista, que surt nedant a la piscina en diferents moments, va decidir aquest títol perquè nedar li va resultar una “imatge plàstica perfecta paral•lela a la investigació”. Per tant, a l’inici de la recerca l’aigua es mostra lluminosa i clara, però a mesura que avança la investigació es fa més claustrofòbica i s’enfosqueix.

En definitiva, Nedar resulta ser un film molt personal i emotiu que arriba amb fluïdesa a l’espectador. Així, a través de la memòria històrica, la memòria familiar i la memòria autobiogràfica, Carla Subirana cercarà la pròpia identitat.

Fitxa tècnica

Idea Original i Guió: Laia Aguilar, Eva Baeza, Javier Olivares i Núria Parera.
Direcció de la sèrie: María Almagro.
Cap de producció: Marta Mancera.
Protagonistes femenines: Aina Clotet, Montse Germán, Montse Guallar, Ingrid Rubio i Sílvia Bel.


Infidels és una sèrie de Televisió de Catalunya que s'emet els dijous a dos quarts d'onze, en acabar Polònia. En el moment de la seva estrena, es va decidir desplaçar de la graella Polònia mitja hora abans i eliminar-ne l'enèssima sitcom anomenada 13 anys i un dia. Les audiències han variat, depenent de la setmana, si tenim en compte que només porta cinc episodis en antena, tot i que el seu paper ha estat destacat.

El primer episodi va ser un esclat de línies argumentals que, sens dubte, van deixar l'espectador bocabadat. Ens prometien infidelitats, i ja a la primera escena ens en donaven. Tanmateix, no podien acabar d'una altra manera que no fos amb un diagnòstic de càncer de qui cometia la primera infidelitat de la sèrie. Fins a cert punt, semblava que volguessin alliçonar les infidels, així que és possible que algú s'ho prengués malament i, entre la manca de novetat, que era Setmana Santa, etc. van baixar bastant el share. Però res més lluny de la realitat. Es tracta d'un producte audiovisual no gens masculinitzat, que pot assemblar-se a d'altres d'americans com Sex in the city, Desperate Housewives, etc. Per tant, parlem de quelcom amb visió femenina, sense tabús que no es puguin tractar, i amb els valors de sempre: amistat, amor, companyerisme, etc.

Amb l'evolució dels episodis hem pogut observar com certes coses han canviat. Ja no és aquella promesa de sèrie gairebé cinematogràfica (quant a qualitat), sinó més aviat una telesèrie amb tocs interessants, però que no passa d'això. Alhora, quan a temàtica, s'ha desmarcat d'allò que podia semblar en un principi: "esposes que enganyen als seus marits i que per això són les millors", sinó que hi ha esposes que descobreixen que els seus marits els enganyen, d'altres que s'enganyen a elles mateixes, etc. i no obligatòriament en aquest món de parella estable heterosexual de trenta anys per amunt. És positiu perquè no frivolitza ni vanalitza el tema com si ja no fos un tabú, que sí que ho és, ja que han adaptat un concepte (la infidelitat conjugal) a la realitat barcelonina (que, en un moment donat, podria estendre's a la catalana) i que abans només havíem admirat en productes forasters.

Sense cap mena de dubte, quelcom a recomanar, tenint en compte el panorama televisiu actual. Televisió de Catalunya ha apostat per una cosa lleugerament diferent al que ens tenia acostumats. Doncs aprofitem-ho.

Después de dos meses de su estreno, he decido hablar de "Pelotas" porque sus audiencias han bajado y me preocupa su permanencia. El pasado lunes, 20 de abril, 2.358.000 de espectadores nos sentamos para ver la serie -esto supone un 12,5 % share, poquísimo para el prime time nocturno y para los buenos resultados que arrastra TVE desde hace unos meses-, es decir, que los lunes, pocos apretamos el número 1 en nuestro mando a distancia y resistimos la tentación... de "C.S.I" (22,7%) -siempre a la disposición de todos, y en cualquier momento, pues no requiere una alta fidelidad-, o de "Física o Química" (16,8 %) -cada día más alejada de la realidad, pero entretenida-. Por eso debo explicaros porqué ver "Pelotas".

Normal, cotidiana, real, familiar... son los adjetivos que calificarían a la serie, a simple vista no tienen porque llamar la atención, pero ellos son los que le dan fuerza a la serie. En "Pelotas" no encontrarás asesinatos en circunstancias extrañas, ni nazis propagando su mensaje, tampoco yonquis graciosos... encontrarás a gente como tú, que tiene los mismos problemas que tú y eso es posiblemente lo que logre hacer que te encante o que te aburra hasta la saciedad, según Corbacho lo que te puede enganchar es el universo de personajes perdedores que salen adelante: "En estos tiempos de pesimismo siempre esta bien ver gente que está peor que tú". Y es que la base de la serie es el realismo, Corbacho y Cruz hacen de la realidad una historia, todo merece ser contado por muy tonto y sencillo que parezca, nada es banal aunque ya lo conozcas. Como si de neorrealistas se trataran, los dos directores nos presentan una serie sin grandes efectos de montaje -y mucho menos efectos especiales-, sin grandes tramas de tensión, sin clímax al final de cada capítulo, sin grandes acontecimentos más que los de cada día, y con toda la lentitud y el espesor que supone trabajar con la cotidianidad; sin embargo, "Pelotas" logra captar la atención del público a través de la sencillez de sus historias, .cómicas, tristes pero sobre todo cercanas. Pues el objetivo de Cruz Y Corbacho es "contar la realidad de la vida cotidiana sin grandes artilugios"

Toda la trama de "Pelotas" se desarrolla alrededor del barrio del club la Unión F.C., un equipo de fútbol de Segunda Regional fundado 50 años atrás y que no levanta cabeza. Los que tampoco parecen levantar cabeza son los personajes: Flo, el presidente del equipo, algo chanchullero, viudo desde el primer capítulo y con un amante desde hace 10 años, a la que todavía oculta, ahora vive con su hija recién llegada de Liverpool; Chechu, el entrenador del equipo y cuñado de Flo, exjugador profesional y frustrado, actualmente atraviesa una mala racha con su mujer, mientras se está acostando con su mejor amiga; Bea, mujer de Chechu, harta del fútbol, los problemas con Chechu, su hija y su madre, con principios de Alzheimer, le harán replantear su vida; Nieves, la hija de Flo, tras cinco años en Inglaterra vuelve para reconciliarse con su padre, no entiende que el barrio siga igual, después de tener una relación con el delantero del equipo, se encuentra con el nuevo jugador coreano del equipo, Kim Ki Jong; Richi, el delantero y la figura del equipo, el chulo que mientras busca piso con su novia Vanesa, no deja de tirar los trastos a otras mujeres.


Como último, para acabar de convenceros destacaría la presencia del deporte rey español, el fútbol, tanto si os gusta como si no. Supuestamente, el equipo de fútbol guía la serie, pero en realidad tan sólo es el contexto donde contar las historias de los personajes del humilde barrio, no interesan ni los goles ni el fuera de juego, según los directores “no hay en esta serie una sola pelota que echa a rodar cuando pita el árbitro, sino muchas personas a las que la vida hace girar como pelotas de aquí para allá mientras viven, aman, odian, mueren, comen, beben, ríen y lloran”.

Y si eso no es suficiente, te sorprenderás con el cameo de algunos amigos de Corbacho y Cruz, de momento: el rumbero catalán Peret, el exjugador y comentarista de fútbol Julio Salinas, el exjugador Pichi Alonso y por último, el actor Sancho Gracia. Además, en la serie también aparecen los propios directores y como segundo entrenador de la Unión F.C., Collado, el actor y humorista David Fernández (el actor que se encontraba bajo el tupé de Rodolfo Chikilicuatre).

En fin, seguramente podrían ser tus vecinos o tus amigos, puede que te apetezca conocerlos o que ya estes harto de ellos. Pero de lo que podéis estar seguros es de que “Pelotas” pese a tratar la vida de personas normales, es una serie diferente, precisamente por el afán de contarnos la realidad, la más semejante a la nuestra.

Andrea Maria Torres Alonso