Títol original: Nedar
Nacionalitat: Espanya
Any producció: 2008
Gènere: Documental
Director: Carla Subirana
Guió: Carla Subirana, Núria Villazán
Direcció de fotografia: Bernat Bosch, Carles Gusi
Intèrprets: Eloit Benet, María Victoria Ric
Muntatge: Manel Barriere
Música: Ricardo Santander
Producció: Benecé Produccions, Barton Films
Carla Subirana (guionista, realitzadora i directora de fotografia) debuta com a directora amb el llargmetratge Nedar, un documental on ens explica com la guerra civil va afectar a la seva família i les conseqüències que això provocà en la nissaga. Així, Nedar es va estrenar el dia 7 de novembre del 2008 a les sales espanyoles i des d’aleshores ha participat en multitud de festivals cinematogràfics: Premis Gaudí 2009, Spanish Film Festival de Sydney (Australia), XXVII Festival Cinematogràfic Internacional d’Uruguai, Festival Internacional de Programes Audiovisuals de Biarritz (França), Film Festival Manchester (Gran Bretanya)...
Nedar és un documental reflexiu del què Carla Subirana és la protagonista. La directora posa a prova la impressió de la realitat, provocant que l’espectador experimenti una interacció amb la pantalla. S’estableixen jerarquies i complementarietats entre els temes tractats, sorgeixen xocs i oposicions, i l’espectador interpreta. A més, un element característic de reflexió és el fet que el tema central al voltant del qual gira el film, és proposat per la mateixa realitzadora. Així doncs, observem com és la realitzadora qui pregunta, dubta, interromp la narració i reflexiona. Subirana planteja a l’espectador la manera com veu el món i com parla del mateix.
La directora situant-se com a protagonista, suporta el pes del documental a partir de la seva investigació. Tanmateix, paral•lelament a les imatges reals, Carla Subirana ens mostra reconstruccions ficcionals referents a la part històrica antiga (guerra civil), per tal de facilitar la interpretació de l’espectador.
La història s’inicia quan la protagonista decideix investigar sobre la mort del seu avi, Juan Arroniz, afusellat al 1940. La única persona que li pot facilitar informació és la seva àvia Leonor, però pateix una malaltia degenerativa que es caracteritza per la pèrdua de memòria. Llavors, es veurà obligada a buscar documentació en arxius, a parlar amb testimonis, historiadors i, sobretot, a endinsar-se en la seva narració personal. L’objectiu: reconstruir una vida sobre la qual només disposa d’un nom com a única pista.
Igualment, fent referència a les dades exposades anteriorment, podríem concloure que el film també mostra característiques performatives, ja que el centre del documental passa a estar ocupat per la documentalista. Així, Carla Subirana ens demostra que la subjectivitat no té perquè suposa una pèrdua d’interès del món històric.
Cal remarcar que a mesura que es va desenvolupant la història de Juan Arroniz, també evolucionen dues narracions paral•leles i vinculades entre sí. Aquestes històries estan relacionades amb l’àvia i la mare de la Carla, a les dues se’ls hi diagnostica alzheimer. Per tant, dins del film podríem parlar de dues o tres pel•lícules més.
L’element principal que enllaça les diverses narracions és la figura de la pròpia directora i la seva veu en off. Tot i que el text de la veu en off, en certs moments resulta poc ambiciós, ja que podria haver aconseguit un major impacte emocional, tenint en compte les temàtiques tractades al documental.
Sorprèn la naturalitat dels entrevistats que surten en pantalla, sobretot silencis i gesticulacions puntals que manifesten. Així mateix, em sembla brillant el tracte que fa Subirana de l’aigua: la protagonista, que surt nedant a la piscina en diferents moments, va decidir aquest títol perquè nedar li va resultar una “imatge plàstica perfecta paral•lela a la investigació”. Per tant, a l’inici de la recerca l’aigua es mostra lluminosa i clara, però a mesura que avança la investigació es fa més claustrofòbica i s’enfosqueix.
En definitiva, Nedar resulta ser un film molt personal i emotiu que arriba amb fluïdesa a l’espectador. Així, a través de la memòria històrica, la memòria familiar i la memòria autobiogràfica, Carla Subirana cercarà la pròpia identitat.
Nacionalitat: Espanya
Any producció: 2008
Gènere: Documental
Director: Carla Subirana
Guió: Carla Subirana, Núria Villazán
Direcció de fotografia: Bernat Bosch, Carles Gusi
Intèrprets: Eloit Benet, María Victoria Ric
Muntatge: Manel Barriere
Música: Ricardo Santander
Producció: Benecé Produccions, Barton Films
Carla Subirana (guionista, realitzadora i directora de fotografia) debuta com a directora amb el llargmetratge Nedar, un documental on ens explica com la guerra civil va afectar a la seva família i les conseqüències que això provocà en la nissaga. Així, Nedar es va estrenar el dia 7 de novembre del 2008 a les sales espanyoles i des d’aleshores ha participat en multitud de festivals cinematogràfics: Premis Gaudí 2009, Spanish Film Festival de Sydney (Australia), XXVII Festival Cinematogràfic Internacional d’Uruguai, Festival Internacional de Programes Audiovisuals de Biarritz (França), Film Festival Manchester (Gran Bretanya)...
Nedar és un documental reflexiu del què Carla Subirana és la protagonista. La directora posa a prova la impressió de la realitat, provocant que l’espectador experimenti una interacció amb la pantalla. S’estableixen jerarquies i complementarietats entre els temes tractats, sorgeixen xocs i oposicions, i l’espectador interpreta. A més, un element característic de reflexió és el fet que el tema central al voltant del qual gira el film, és proposat per la mateixa realitzadora. Així doncs, observem com és la realitzadora qui pregunta, dubta, interromp la narració i reflexiona. Subirana planteja a l’espectador la manera com veu el món i com parla del mateix.
La directora situant-se com a protagonista, suporta el pes del documental a partir de la seva investigació. Tanmateix, paral•lelament a les imatges reals, Carla Subirana ens mostra reconstruccions ficcionals referents a la part històrica antiga (guerra civil), per tal de facilitar la interpretació de l’espectador.
La història s’inicia quan la protagonista decideix investigar sobre la mort del seu avi, Juan Arroniz, afusellat al 1940. La única persona que li pot facilitar informació és la seva àvia Leonor, però pateix una malaltia degenerativa que es caracteritza per la pèrdua de memòria. Llavors, es veurà obligada a buscar documentació en arxius, a parlar amb testimonis, historiadors i, sobretot, a endinsar-se en la seva narració personal. L’objectiu: reconstruir una vida sobre la qual només disposa d’un nom com a única pista.
Igualment, fent referència a les dades exposades anteriorment, podríem concloure que el film també mostra característiques performatives, ja que el centre del documental passa a estar ocupat per la documentalista. Així, Carla Subirana ens demostra que la subjectivitat no té perquè suposa una pèrdua d’interès del món històric.
Cal remarcar que a mesura que es va desenvolupant la història de Juan Arroniz, també evolucionen dues narracions paral•leles i vinculades entre sí. Aquestes històries estan relacionades amb l’àvia i la mare de la Carla, a les dues se’ls hi diagnostica alzheimer. Per tant, dins del film podríem parlar de dues o tres pel•lícules més.
L’element principal que enllaça les diverses narracions és la figura de la pròpia directora i la seva veu en off. Tot i que el text de la veu en off, en certs moments resulta poc ambiciós, ja que podria haver aconseguit un major impacte emocional, tenint en compte les temàtiques tractades al documental.
Sorprèn la naturalitat dels entrevistats que surten en pantalla, sobretot silencis i gesticulacions puntals que manifesten. Així mateix, em sembla brillant el tracte que fa Subirana de l’aigua: la protagonista, que surt nedant a la piscina en diferents moments, va decidir aquest títol perquè nedar li va resultar una “imatge plàstica perfecta paral•lela a la investigació”. Per tant, a l’inici de la recerca l’aigua es mostra lluminosa i clara, però a mesura que avança la investigació es fa més claustrofòbica i s’enfosqueix.
En definitiva, Nedar resulta ser un film molt personal i emotiu que arriba amb fluïdesa a l’espectador. Així, a través de la memòria històrica, la memòria familiar i la memòria autobiogràfica, Carla Subirana cercarà la pròpia identitat.
Tamara Navarrete Navas
Publicar un comentario