Títol original: The pink panther 2El segon lliurament del remake adaptacional de La Pantera Rosa ens duu a un terreny més aviat infantil, és a dir, des del principi -amb l'accent francès que durarà tot el film- fins al final -en què un personatge compleix la promesa que havia fet al principi, i el dolent es descobreix quan ja feia una hora que sabíem que era ell-.
Diuen que segones parts mai no foren bones. Doncs crec que si ho dupliquem tenim l'èxit assegurat: segones parts de segones parts mai no foren bones. La interpretació d'Steve Martin sempre és envejable, però si cal encarnar un personatge com l'inspector Clousseau millor que ho deixi per a un altre -com per exemple, l'històric P. Sellers-. L'exageració de xiquet petit que fa bromes fàcils per assegurar la rialleta de dos segons no fa res més que agafar ganes de marxar de la sala del cinema. Suposem que no és tanta la culpa d'aquest sinó del guió, un pèl just, amb ganes de potenciar l'audiència infantil, però que té poc respecte per al públic adult que va a veure la pel·lícula per a rememorar les aventures d'aquest personatge tan peculiar. Pel que fa a la resta del repartiment, no cal dir res més que "massa estrelles per a tan poc guió". L'aparició de Lily Tomlin prometia i molt un gir radical a tot plegat, però era clara la intenció del productor: res d'humor mínimament intel·ligent, visca l'humor més primari.
Un altre aspecte destacable (per bé o per mal) de la pel·lícula és el recorregut pels diversos països d'Europa, a més del Japó i dels Estats Units, vaja, un G-8 en tota regla. Mitjançant aquesta rialleta que abans comentàvem, ens mostren estereotips que quasi ja teníem oblidats, i els inspectors encara ens ho confirmen més. Ridiculitzen, en certa manera, els modes d'actuació de l'Europa continental, encara que com que estem acostumats a què ens caricaturitzin així des de L.A., Nova York o Manhattan, doncs ja ens és bastant igual i passa desapercebut.
Ara bé, el fet que sigui una pel·lícula d'aquestes característiques: acudits que te'ls veus vindre, estereotips, comportaments infantils... fa que sigui un pol atraient molt poderós per al públic familiar, aquell que cerca "aptes per a tots els públics" i no en troba enlloc. Aquestes gracietes, en definitiva, seran noves per al nou públic, i el nivell intel·lectual tan baix que és necessari per captar-ho tot encara fa més evident a QUI va dirigit.
Josep M. Llauradó Serra
Gran Peter Sellers i gran Banda Sonora de Mancini!